FORCES POLÍTIQUES D’OPOSICIÓ AL RÈGIM DE LA RESTAURACIÓ:

1. Socialistes:

1.1. Socialistes: minoritaris a casa nostra. Encara de forma clandestina, el 1879 va néixer a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanya, PSOE, amb Pablo Iglesias com a principal figura. El 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés i es va fundar la Unió General de Treballadors, la UGT, sindicat socialista. Oposats als anarquistes, els socialistes van mantenir una ideologia col·lectivista, anticlerical i antiburgesa, però més moderada que la de l'altra gran corrent de el moviment obrer espanyol. Partidaris de la lluita política, Pablo Iglesias va ser elegit diputat el 1910.

2. Anarquistes:

2.1. Grup majoritari a Espanya. Després de la llei d'Associacions de 1881, aprovada pel govern liberal de Sagasta, es van llançar a una intensa activitat organitzativa i de lluites socials. El 1881 va néixer la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. En la qual va destacar Anselmo Lorenzo, un dels principals líders dels inicis de el moviment anarquista.

3. L'oposició intel·lectual:

3.1. L'oposició intel·lectual. Pensadors, professors universitaris, novel·listes contraris a un sistema que impedia la modernització de país i l'aproximació a l'Europa avançada.

3.2. El regionalisme i nacionalisme a Catalunya i al País Basc.

4. Que és?

4.1. A nivell polític, la restauració és el restabliment d'un règim que ja existia i que havia estat reemplaçat per un altre. També es tracta de la reposició en el tron ​​d'un rei destronat.

5. Els carlistes:

5.1. Els carlins. Força cada vegada més residual que, finalment, havia decidit renunciar a les armes. Amb força al País Basc i Navarra, mai van aconseguir més de el 3% en les eleccions en què es van presentar.

6. Els partits republicans:

6.1. Amb la seva base social a les classes mitjanes urbanes, aquests grups van defensar la democratització de el règim i diverses reformes Van estar bastant desorganitzats, destacant els republicans moderats de Melquiades Álvarez i el Partit Radical Republicà, fundat el 1908 per Alejandro Lerroux, un polític populista i demagog que en els seus primers anys en la carrera política va destacar per la seva anticlericalisme.