L'Organització política de les societats

Get Started. It's Free
or sign up with your email address
Rocket clouds
L'Organització política de les societats by Mind Map: L'Organització política de les societats

1. La geopolítica o geografia política estudia com s'organitza la societat en l'espai.

1.1. L'Estat, des de fa molts anys, n'ha estat l'organització bàsica i hui continua sent una institució imprescindible, però en transformació.

1.2. Aquesta sobirania pot exercir-la de manera democràtica o no democràtica

1.3. Els estats cedeixen part de la seua sobirania a:

1.3.1. l'ONU o la Unió Europea

2. 1. L'Estat com a organització política de la societat

2.1. L'Estat és el conjunt de les institucions creades per a la vida i les persones que viuen en un mateix territori, governades per unes mateixes lleis i sota un mateix poder. El territori de l'Estat és delimitat per unes fronteres.

2.2. Les persones que viuen en un mateix Estat tenen uns drets i unes obligacions comuns. Dins d'unes mateixes fronteres poden conviure persones de cultures i nacionalitats diferents.

2.3. Entre altres funcions de l'Estat, són:

2.3.1. -Establir les lleis (Parlament) i vetlar pel seu poder judicial.

2.3.2. -Mantenir l'ordre interior (policia) i la seguretat de l'exèrcit.

2.3.3. -Desenvolupar la política exterior (diplomàcia).

2.3.4. -Recaptar els impostos, dirigir l'economia i administrar i gestionar serveis i infraestructures públiques. Desenvolupar la política exterior (diplomàcia).

3. 2. L'exercici del poder. La democràcia

3.1. En una democràcia, la sobirania (l'exercici del poder) resideix en el poble, que elegeix els governants.

3.2. La democràcia és directa quan els ciutadans, reunits en assemblea o a través d'un referèndum prenen les decisions i en les eleccions els votants són qui prenen les decisions

3.3. Un Estat és democràtic quan els ciutadans i les ciutadanes participen en les tasques del Govern.

3.4. Les eleccions democràtiques han de ser lliures, plurals, fer-se per sufragi universal i ser periòdiques.

3.5. Els ciutadans solen participar en la política per mitjà dels partits polítics, que presenten els seus programes i candidatures per tal de ser elegits en les eleccions.

3.6. La divisió de poders pretén que cap institució no acapare el poder: el Parlament té la funció legislativa:

3.6.1. El govern

3.6.2. La funció executiva i els tribunals

3.6.3. La funció judicial

4. 3. Estats democràtics i estats no democràtics

4.1. Hi ha diferents tipus d'estats democràtics:

4.1.1. En les monarquies parlamentàries el cap d'Estat és el rei, que regna però no governa, mentre que en les repúbliques parlamentàries el cap d'Estat és el president de la república, elegit per la ciutadania.

4.1.2. Els estats liberals no intervenen en l'economia ni en els afers socials; els estats socials, en canvi, intervenen en alguns àmbits socioeconòmics.

4.1.3. En els estats centralistes totes les decisions les pren el Govern central; en els estats descentralitzats l'Estat delega una part del poder en els governs territorials.

4.2. Els principals tipus d'estats no democràtics són:

4.2.1. La monarquia absoluta, en la qual el rei concentra tots els poders; o la dictadura, en la qual una persona governa amb un poder absolut.

5. 4. L'Estat: entre la globalització i la regionalització

5.1. Els estats s'han caracteritzat tradicionalment per l'exercici exclusiu del poder i de la sobirania.

5.2. L'Estat tradicional s'ha transformat principalment a causa de la globalització de l'economia i de la generalització de les noves tecnologies.

5.3. Els estats han creat organitzacions supranacionals, a les quals han cedit part del seu poder, per a resoldre problemes de fora del seu àmbit d'acció.

5.4. Juntament amb la globalització, també augmenta la importància dels espais locals i regionals: les nacions sense Estat i les grans ciutats globals.

5.5. Actualment, els estats compleixen aquestes funcions:

5.5.1. Coordinar les regions i ciutats que integren el seu territori.

5.5.2. Crear i mantenir infraestructures bàsiques, que comuniquen el país i el connecten amb altres països (carreteres, ports…).

5.5.3. Coordinar la lluita contra el terrorisme mundial.

6. 5. L'Estat de les Autonomies

6.1. L'any 1978 la Constitució Espanyola va reconéixer el dret de les nacionalitats i de les regions a constituir-se en comunitats autònomes, així com l'organització descentralitzada de l'Estat.

6.2. Entre els anys 1979 i 1983, es van organitzar les 17 comunitats autònomes actuals. Entre les quals n'hi ha set que tenen una província única.

6.3. Les comunitats es regeixen per l'Estatut d'Autonomia respectiu, que n'estableix les institucions, les normes i les competències, així com els recursos econòmics que els corresponen per a exercir les seues funcions.

6.4. Les competències autonòmiques poden ser exclusives o compartides amb l'Estat.

6.5. Les institucions d'autogovern de les comunitats autònomes són: una assemblea o parlament, el president autonòmic i el govern o consell.

6.6. L'any 1995, els municipis de Ceuta i Melilla es van constituir en ciutats autònomes.

7. 6. L’organització territorial a Catalunya

7.1. l’Estat espanyol organitza el seu territori en municipis, províncies i comunitats autònomes. El territori de Catalunya com a comunitat autònoma està organitzada en municipis i comarques.

7.2. Els municipis són les unitats territorials i administratives més elementals de l’Estat. L’administració municipal s’exerceix en un territori perfectament delimitat (terme municipal), que pot estar format per un o més d’un nuclis de població.

7.3. Les províncies són les unitats administratives que organitzen el territori espanyol i que estan constituïdes per l’agrupació de molts municipis. Segons la Constitució, Catalunya es divideix en quatre províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). La província té 3 funcions bàsiques:

7.3.1. És l’àmbit electoral de l’Estat

7.3.2. Serveix com a divisió territorial de l’Administració perifèrica de l’Estat.

7.3.3. Coopera amb els municipis i coordina les actuacions supramunicipals, especialment pel que fa a la gestió de certs serveis i activitats dels municipis més petits

7.4. La comarca és un ens local per a la gestió de competències i serveis locals. La vegueria, que assumeix les funcions de les províncies, és la divisió territorial per a l'organització dels serveis de la Generalitat de Catalunya i per al govern intermunicipal de cooperació local.

8. 7. L’Estaut d’Autonomia

8.1. És la llei que defineix les institucions polítiques per a l’autogovern de Catalunya. Descriu també quins són els poders i estableix les relacions de Catalunya amb l’Estat.

8.2. Institucions de l’autogovern de Catalunya:

8.2.1. Parlament: té la funció legislativa, aprova els pressupostos i controla i impulsa l’activitat política i de govern.

8.2.2. President de la Generalitat: elegit pel Parlament i nomenat pel Rei, exerceix funcions representatives i governatives. És la representació més alta de la Generalitat i l’ordinària de l’Estat a Catalunya. Manté relacions amb altres institucions estatals i amb la resta de les comunitats autònomes. Convoca les eleccions al Parlament de Catalunya.

8.2.3. Consell Executiu: estableix les directrius generals de l’acció de govern i coordina el programa legislatiu. El nombre de departaments o conselleries varia en funció de les necessitats de cada legislatura.

8.2.4. Consell Consultiu: substituït pel Consell de Garanties Estatutàries el 2009 (Estatut del 2006). Es pronuncia sobre l’adequació a l’Estatut i a la Constitució de la normativa amb rang de llei de la Generalitat de Catalunya.

8.2.5. Sindicatura de comptes: òrgan fiscalitzador extern dels comptes, de la gestió econòmica i del control d’eficiència de la Generalitat, dels ens locals i de la resta del sector públic de Catalunya.

8.2.6. Sindicatura de greuges: té la funció d’atendre les queixes de totes les persones que es troben desemparades davant l’actuació o la manca d’actuació de les administracions. Vetlla pel bon funcionament de l’Administració de la Generalitat i dels ens locals de Catalunya, com ara els ajuntaments, les diputacions o els consells comarcals

8.3. Competències de la Generalitat (Estatut del 2006): la Constitució espanyola estableix els principis sobre els quals s’atribueixen a les comunitats autònomes una sèrie de competències, és a dir poders d’actuació normativa i executiva, que permetin el seu autogovern.

8.4. Competències exclusives: la Generalitat disposa de tota la capacitat de decisió.

8.4.1. Organització institucions d’autogovern.

8.4.2. Desenvolupament del Dret català.

8.4.3. Cultura.

8.4.4. Patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic

8.4.5. Arxius, biblioteques i museus…

8.4.6. Administració local.

8.4.7. Urbanisme, ordenació del territori, obres públiques, carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports.

8.4.8. Turisme.

8.4.9. Explotació dels recursos hidràulics

8.4.10. Cambres de comerç, indústria i navegació i de la propietat.

8.4.11. Benestar socials.

8.4.12. Joventut.

8.4.13. Esports i lleure.

8.4.14. …

8.5. Competències compartides (concurrents): la Generalitat i l’Estat disposen de les mateixes funcions (ensenyament, sanitat, energia i mines, medi ambient, espais naturals …).

8.6. Competències executives (notaria, registres públics, propietat intel·lectual i industrial, protecció de dades, sistema penitenciari …).

8.7. El model d’organització política català actual cal resseguir-lo en tres moments:

8.7.1. Estatut de 1932: durant la Segona República Espanyola (1931-39) la Constitució de 1931 va reconèixer un govern autonòmic per Catalunya, la Generalitat, que va aprovar l’Estatut de 1932. L’Estatut definia Catalunya com una regió autònoma dins de l’Estat espanyol, considerava el castellà i el català idiomes oficials i concedia plenes competències en dret civil català i règim administratiu.

8.7.2. Estatut de 1979: amb la transició política i gràcies a les pressions de l’Assemblea de Parlamentaris Catalans (1977) fou aprovat un estatut, que reconeixia Catalunya com una nacionalitat i a la Generalitat com una institució política d’autogovern. El català, juntament amb el castellà, adquiria caràcter d’idioma oficial. L’Estatut dotava a la Generalitat d’àmplies competències.

8.7.3. Reforma estatutària del 2003. El nou estatut va ser aprovat el 2006, però el Partit Popular va fer un recurs d’inconstitucionalitat que finalment va ser aprovat pel Tribunal Constitucional (28/06/2010), malgrat la sentència del constitucional l’Estatut del 2006, amb retallades, segueix vigent en espera de la resolució dels recursos presentats per la Generalitat. Tot i així l’Estatut va patir dues retallades importants en la seva tramitació a Corts (2006) sota el govern de Rodríguez Zapatero:

8.7.3.1. El concepte de nació, relegat al Preàmbul de l’Estatut, sense validesa jurídica, mentre l’article 1 segueix definint Catalunya com a una nacionalitat.

8.7.3.2. I el finançament, que va quedar resolt amb una negociació entre Rodríguez Zapatero i aleshores el líder de l’oposició a Catalunya Artur Mas (del 33% al 50% de l’IRPF; del 40% al 58% dels impostos especials; i del 35% al 50% de l’IVA).

9. 8. La Unió Europea

9.1. El 1957 es va crear el Mercat Comú o Comunitat Econòmica Europea (CEE) formada per Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. Tenia com a objectiu crear una unió duanera per a la lliure circulació de mercaderies, persones, capitals i serveis entre els països membres, i també la coordinació de polítiques agrícoles, comercials i de transports comunes.

9.2. L’Acta Única Europea (1987) va incorporar el principi de cohesió econòmica i social per possibilitar un desenvolupament equilibrat de tots els membres

9.3. Va començar el període d'apogeu de la política regional solidària, cada vegada més necessària atesa la incorporació creixent de països a la CEE. El 1992, amb el Tractat de Maastricht, va nàixer la Unió Europea (UE) perquè els objectius comercials inicials es van ampliar a la recerca de la unió política: impuls del progrés econòmic i social, afirmació de la identitat europea, implantació de la ciutadania europea, desenvolupament d’un espai de llibertat, seguretat i justícia i, per últim, el manteniment i el desenvolupament del sentit comunitari

9.4. Des de la creació de la CEE, amb els seus sis estats fundadors, fins a l'actualitat, vint-i-dos països s'han incorporat a la Unió i l'han consolidada fins a formar la que hui és l'Europa dels vint-i-vuit.

9.5. El procés de creació de la Unió Europea:

9.5.1. La creació d'un mercat comú europeu va començar amb el Tractat de Roma (1957), que va establir les bases per a la lliure circulació de béns, serveis, persones i capitals, i per al desenvolupament de lleis comunes. Això permetia les economies d'escala, és a dir, abaratir els productes en augmentar-ne la quantitat total produïda.

9.5.2. El Tractat de la Unió Europea, signat a Maastricht el 1992, va decidir la unió monetària, va facilitar la participació ciutadana, va fixar polítiques de solidaritat entre regions i va establir objectius comuns.

9.5.3. La Unió Econòmica i Monetària es va aprovar l'any 1999, i l'euro va començar a circular a partir del 2002.

9.5.4. La Unió Europea es regeix per uns valors bàsics: la democràcia, l'Estat de dret i els drets humans, però encara és feble en política exterior, en defensa i en alguns aspectes socials i culturals.

9.6. Les institucions de la Unió Europea:

9.6.1. La Unió Europea està formada per institucions supranacionals, que estan per damunt dels Estats.

9.6.2. El Consell Europeu. Format pels caps d'Estat o de Govern dels Estats membres, més el seu president i el president de la Comissió Europea. És l'òrgan polític màxim i defineix les orientacions generals.

9.6.3. El Consell de la Unió Europea o Consell de Ministres. Format per un ministre de cada país, que varia en funció dels temes a tractar. S'hi prenen les decisions més importants.

9.6.4. El Parlament Europeu. Elegit per sufragi universal, exerceix la funció legislativa.

9.6.5. La Comissió Europea. Formada pel president i els comissaris, exerceix la funció executiva.

9.6.6. El Tribunal de Justícia. Garanteix el respecte, la interpretació i el compliment de les lleis europees.

9.6.7. El Defensor del Poble. Pot ser consultat pels ciutadans que creguen que han estat tractats injustament per alguna institució de la UE.

10. 9. Les organitzacions no governamentals

10.1. Les organitzacions no governamentals (ONG) són entitats privades que no depenen de governs ni de partits. Estan formades per empreses, centres d'investigació o associacions per a dur a terme accions humanitàries, promoure el respecte dels drets humans o protegir el medi ambient.

10.2. Les ONG satisfan necessitats i urgències, col·laboren en el desenvolupament integral de les persones i desperten la consciència i la responsabilitat d'aquestes.