1. 1. La psicometria en el context de la psicologia
1.1. 1.1. Una aproximació històrica a la psicometria
1.1.1. L’antic imperi xinès va generar els primers sistemes d’avaluació dels individus en funció de la seva habilitat.
1.1.2. L'educació formal europea, especialment la universitària, va desenvolupar a partir de la introducció dels exàmens orals per als seus estudiants a partir del segle XIII.
1.1.3. L’inici de l’avaluació psiquiàtrica a mitjan segle XIX. D’acord amb el treball de Bondy (1974), és convenient tenir present l’esforç dels primers professionals orientats a l’estudi dels problemes mentals i les lesions cerebrals en l’establiment del que es podrien considerar les primeres proves d’avaluació psicològica.
1.1.4. Els antecedents recents de la psicometria es trobarien en el desenvolupament de l’estudi sistemàtic de les diferències humanes durant el segle XIX
1.1.4.1. Primer gràcies als treballs de Friedrich W. Bessel (1784-1846) i Carl F. Gauss (1777-1855) –que van ser pioners en l’estudi de les diferències individuals en la percepció en el camp de l’astronomia–
1.1.4.2. i després a les contribucions de Gustav T. Fechner (1801-1887) i Hermann von Helmholtz (1821-1894) en el desenvolupament de la psicofísica –que va representar l’inici de la psicologia com a disciplina acadèmica
1.1.5. Sir Francis Galton (1822-1911), James McKeen Cattell (1860-1944) i Alfred Binet (1857-1911) com els veritables pioners de la psicometria moderna.
1.1.5.1. BINET
1.1.5.1.1. primer test d’aplicació general per a la mesura de les habilitats cognitives.
1.1.5.1.2. primer test per a quantificar la intel·ligència
1.1.6. Concepció que es va anar construint entorn del mateix concepte d’intel·ligència durant el segle XX
1.1.6.1. Visió biologicista d'Spearman (1863-1945)
1.1.6.1.1. va concebre la intel·ligència com un únic factor –el factor g
1.1.6.2. Posició “alternativa” que va encapçalar Louis Leon Thurstone (1887-1955)
1.1.6.2.1. la intel·ligència estaria composta en realitat per diversos factors específics
1.1.7. Aquesta visió de la intel·ligència com un conjunt determinat d’aptituds cognitives específiques va contribuir necessàriament al desenvolupament dels primers estudis sistemàtics de validesa
1.1.7.1. John C. Flanagan (1906-1996), les forces d’aviació van administrar un conjunt de bateries de tests per a seleccionar i classificar els pilots, enginyers de vol i altres tècnics encarregats dels instruments de navegació.
1.1.8. Treball amb relació a l’avaluació de la personalitat
1.1.8.1. Robert S. Woodworth (1869-1962) va ser l’encarregat de desenvolupar un nou tipus de prova que permetés avaluar l’estabilitat emocional dels soldats per a minimitzar-ne la presència a les seves files.
1.1.8.1.1. Personal Data Sheet, prova que permetia detectar els casos problemàtics
1.1.8.2. Thurstone va proposar la llei del judici comparatiu com el mètode per a la mesura de les actituds, les preferències i els valors.
1.2. 1.2. La psicometria avui
1.2.1. Dècada dels anys trenta del segle XX que podem situar l’inici de la seva constitució com a disciplina científica tal com la coneixem actualment. Dels trenta als seixanta va ser l'època daurada de la Psicometria.
1.2.1.1. Paper decisiu de Thurstone, el qual, amb l’objectiu d’establir i promoure la psicologia com una ciència quantitativa (Samejima, 2000), el 1935 va fundar la Psychometric Society i en va ser el primer president. A més a més, va ser l’impulsor de la primera revista especialitzada que encara és de referència obligada, la revista Psychometrika, que va anar publicant alguns dels treballs més importants sobre els quals es va formalitzar la psicometria. Pocs anys després, el 1946, va ser també el primer president de la Divisió d’Avaluació i Mesura de l’American Psychological Association.
1.2.1.2. En la mateixa època, també va ser important la primera edició del manual Psychometric methods, de Guilford (1936), un intent per organitzar el camp popi de la psicometria entorn de la teoria dels tests, l’escalament psicològic i el psicofísic. La teoria clàssica dels tests, com va ser àmpliament coneguda a partir dels treballs de Spearman sobre l’estimació dels errors de mesura, començava el seu camí en els circuits docents universitaris encarregats de formar els futurs psicòlegs.
1.2.1.3. Stevens (1946) amb el seu treball On the theory of scales of measurement qui va fer un pas fonamental per al desenvolupament del que posteriorment va ser anomenat el model representacional de mesura psicomètrica. Stevens va definir la mesura com el procés d’assignació de números a objectes o esdeveniments d’acord amb unes regles, producte de les quals s’obtindrien els diferents tipus d’escales proposades: nominal, ordinal, d’interval i de raó.
1.2.1.4. Gulliksen (1950) en el seu Theory of mental tests, en què formalitza el model lineal clàssic per primera vegada i en defineix les assumpcions principals. Com a teoria dels tests, la TCT proposa un nou enfocament basat en el concepte de puntuació vertadera. Partint de la puntuació empírica obtinguda mitjançant els tests, i seguint un conjunt determinat de supòsits, l’objectiu és descompondre-la en dues parts fonamentals per tal d’estimar l’error associat al procés de mesura i, així, inferir el valor real que es vol mesurar.
1.2.1.5. Torgerson (1958) publica Theory and methods of scaling i estableix el cànon per a l’escalament psicofísic i psicològic, és a dir, l’ordenació dels estímuls de manera paral·lela a la de les persones.
1.2.1.6. Cronbach i els seus col·laboradors van proposar la teoria de la generalitzabilitat, que mitjançant l’aplicació de l’anàlisi de variància permetria descompondre l’error genèric proposat per la TCT en la cerca dels seus diferents elements. Així, d’acord amb aquesta teoria, l’anàlisi de la fiabilitat es basa en el disseny d’investigacions que permeten analitzar les diferents fonts d’error –facetes, segons els seus termes– que afectarien el procés de mesura.
1.3. 1.3. La psicometria en el context de l’avaluació psicològica
1.3.1. podem distingir tres grans aproximacions
1.3.1.1. un primer grup de definicions aborda la psicometria a partir dels instruments que utilitza
1.3.1.2. Un segon corrent defineix la psicometria a partir de l’objecte a què sotmet o aplica el seu interès
1.3.1.3. un tercer grup d’autors situa la psicometria en la intersecció dels dos corrents anteriors
1.3.2. sintetitzant les anteriors aproximacions podríem definir la psicometria com:
1.3.2.1. La psicometria és una branca de la psicologia que, mitjançant teories, mètodes i tècniques vinculats al desenvolupament i l’administració de tests, s’ocupa de la mesura indirecta dels fenòmens psicològics amb l’objectiu de fer descripcions, classificacions o diagnòstics, donar explicacions o fer prediccions que permetin orientar una acció o prendre decisions sobre el comportament de les persones en l’exercici professional de la psicologia.
2. 2. Fonaments de la psicometria
2.1. 2.1. Definició i classificació dels tests
2.1.1. D’acord amb la definició del manual clàssic d’Anastasi (1988), un test psicològic és un procediment de mesura objectiva i estandarditzada d’una mostra de comportaments
2.1.1.1. En primer lloc, la mesura mitjançant el desenvolupament i l’administració de tests és, o al menys pretén ser, OBJECTIVA. En aquest sentit, l’objectivitat fa referència a la substitució del judici personal basat en criteris subjectius per un conjunt de normes determinades i conegudes que permeten obtenir i interpretar les puntuacions dels individus en igualtat de condicions.
2.1.1.2. La mesura que cerquen els tests és ESTANDARDITZADA, en tant que les puntuacions obtingudes depenen d’un procediment establert d’administració, correcció i interpretació que les fan, o les haurien de fer, invariants del professional que administra els tests, les condicions específiques en què ho fa, i la manera en què obté i interpreta les puntuacions resultants de la mesura.
2.1.1.3. Finalment, els tests adrecen els fenòmens psicològics no observables mitjançant una MOSTRA DE COMPORTAMENTS. Les puntuacions obtingudes permetran als professionals establir adequadament les seves inferències sobre el comportament general de les persones més enllà dels elements específics avaluats mitjançant tests.
2.1.2. La mesura indirecta que es proposen els tests comença amb una definició precisa dels fenòmens objecte d’interès i se sustenta fonamentalment en dos tipus de teories:
2.1.2.1. TEORIA SUBSTANTIVA sòlida i ben establerta sobre el comportament de les persones –per exemple, una teoria de la intel·ligència–, que donarà el suport teòric necessari per a definir els elements crítics que conformen aquests fenòmens i determinarà els comportaments implicats que seran emprats com a evidències observables en el procés de mesura.
2.1.2.2. TEORIA DEL TEST, que permet establir les inferències sobre els fenòmens psicològics no observables a partir de les puntuacions obtingudes en el procés de mesura
2.1.2.2.1. Al seu cor, un MODEL DE MESURA determinat que serveix al propòsit de relacionar les puntuacions obtingudes
2.1.2.2.2. i els fenòmens objecte de mesura, a partir del qual s’articula el PROCÉS D'INFERÈNCIA PSICOMÈTRICA.
2.1.3. Dues grans formes de tractar les respostes obtingudes per mesurar els fenòmens psicològics d’interès:
2.1.3.1. TESTS D'HABILITAT O DE POTÈNCIA tenen com a objectiu avaluar la competència, l’aptitud o els coneixements dels individus a partir de l’encert o la qualitat de les seves respostes. Són proves que discriminen respostes correctes i incorrectes i és aquesta la base per a puntuar les execucions individuals.
2.1.3.2. TESTS DE PERSONALITAT tenen un objectiu diferent i cerquen conèixer de manera general les motivacions, preferències, opinions o actituds dels individus envers a un determinat estímul. Aquest segon tipus de tests no tenen respostes correctes i per tant no serveixen per a avaluar l’encert o l’error dels individus.
2.1.4. Classificació dels tests en funció d’algunes de les seves característiques més importants:
2.1.4.1. Segons el propòsit
2.1.4.1.1. la diagnosi, orientada a l’avaluació de les condicions actuals dels individus
2.1.4.1.2. la predicció, que es proposa relacionar la mesura actual amb el comportament de les persones en situacions futures.
2.1.4.2. Segons el contingut
2.1.4.2.1. habilitats cognitives
2.1.4.2.2. personalitat
2.1.4.2.3. les actituds
2.1.4.3. Segons el format
2.1.4.3.1. tests de llapis i paper
2.1.4.3.2. tests computeritzats
2.1.4.3.3. tests de manipulació
2.1.4.3.4. tests de mesures fisiològiques
2.1.4.4. Segons el tipus d’administració
2.1.4.4.1. tests individuals i grupals.
2.1.4.4.2. tests verbals i no verbals
2.1.4.5. Segons el tractament de les respostes
2.1.4.5.1. tests d’habilitat o de potència
2.1.4.5.2. tests de personalitat
2.1.4.6. Segons la interpretació de les puntuacions
2.1.4.6.1. tests normatius
2.1.4.6.2. tests referits a criteri
2.1.4.7. Segons l’estatus comercial
2.1.4.7.1. tests propietaris o comercials
2.1.4.7.2. tests oberts o no comercials
2.2. 2.2. Models de mesura psicomètrica
2.2.1. Michell (1986) i el model representacional, operacional i clàssic
2.2.1.1. el model representacional va ser desenvolupat a partir dels treballs de Stevens (1946) i Suppes (1951), i defineix la mesura com el procés d’assignació de números a objectes a partir d’unes regles de manera que reflecteixin relacions empíriques entre els objectes.
2.2.1.1.1. es correspon amb la teoria representacional
2.2.1.2. el model operacional es basa en les contribucions de Bridgman (1927) i Dingle (1950), a partir de les quals es va proposar la definició de qualsevol concepte mitjançant les operacions necessàries per a mesurar-lo.
2.2.1.2.1. es correspon amb la teoria clàssica dels tests
2.2.1.3. el model clàssic es proposaria resoldre aquesta discussió plantejant la naturalesa quantitativa dels fenòmens psicològics com a condició per a la mesura. Partint dels treballs de Rozeboom (1966) i Jones (1971), defineix la mesura com la determinació de la quantitat –del quant– en què un atribut és present en l’objecte mesurat.
2.2.1.3.1. es correspon amb els models de variable latent
2.3. 2.3. Teoria clàssica dels tests
2.3.1. La TCT és la teoria dels tests més estesa actualment en la pràctica de la psicometria i es basa en el model lineal clàssic proposat per Spearman, sistematitzat per Gulliksen (1950) i reformulat posteriorment per Lord i Novick (1968), que articula el procés de mesura definint tres conceptes fonamentals: la puntuació vertadera, la puntuació empírica, i l’error de mesura.
2.3.2. Així, partint del model operacional de mesura psicomètrica, aquesta teoria dels tests no està interessada pel sistema de relacions empíriques sinó que centra la seva atenció en l’anàlisi de les puntuacions obtingudes per tal d’estimar els errors comesos en el procés de mesura indirecta dels fenòmens psicològics. És l’anomenada puntuació empírica (X), que, d’acord amb aquesta teoria, respondria a una relació lineal de dos components fonamentals:
2.3.2.1. X=V+e
2.3.2.1.1. D’una banda, la puntuació vertadera (V), que seria el resultat ideal o desitjat en què el procés de mesura mitjançant tests hauria estat portat a terme lliure de qualsevol tipus d’error. De l’altra, l’error de mesura (e), que seria responsable de la discrepància entre la puntuació vertadera que es vol aconseguir i la puntuació empírica obtinguda com a resultat de l’administració del test.
2.3.2.1.2. Primer supòsit: V=E(X). La puntuació vertadera (V) es defineix matemàticament com l’esperança matemàtica de la puntuació empírica (X). És a dir, el primer supòsit del model lineal clàssic assumeix que, en cas que fos possible l’administració d’un test un nombre infinit de vegades, la mitjana de les puntuacions empíriques obtingudes ens donaria com a resultat la puntuació vertadera del subjecte en el test. La puntuació empírica, per tant, no és un substitut de la puntuació vertadera sinó la millor aproximació disponible en un procés de mesura que, de manera explícita, és reconegut com a no lliure d’error.
2.3.2.1.3. Segon supòsit: ρ(υ,e)=0. No hi ha correlació entre les puntuacions vertaderes dels subjectes (υ) en un test i els errors respectius de mesura (e). És a dir, d’acord amb el segon supòsit, no s’espera que la grandària dels errors comesos estigui sistemàticament associada a la grandària de les puntuacions vertaderes.
2.3.2.1.4. Tercer supòsit: ρ(ej ,ek)=0. Si disposem de dos tests diferents (j i k), no hi ha correlació entre els errors de mesura comesos amb cadascun d’ells (ej i ek , respectivament). És a dir, d’acord amb el tercer supòsit, els errors de mesura dels diferents tests són aleatoris cada vegada i, per tant, no s’espera que hi hagi cap relació entre ells.
2.3.2.1.5. Definició de tests paral·lels: Vj =Vkiσ2 (ej)=σ2 (ek). Finalment, dos tests (j i k) són paral·lels sempre que les seves puntuacions vertaderes (Vj i Vk ) i les seves variàncies dels errors de mesura (σ2 (ej ) i σ2 (ek ), respectivament), siguin idèntiques.
2.3.2.1.6. D’aquest model, amb els seus supòsits i la definició de tests paral·lels, es deriven un conjunt de deduccions immediates importants que formen la base per al mòdul dedicat a la fiabilitat en aquest text. Així:
2.4. 2.4. El procés d’inferència psicomètrica
2.4.1. La mesura objectiva i estandarditzada d’una mostra de comportaments s’ajusta, de manera general, al procediment establert pel mètode científic. El podríem resumir així:
2.4.1.1. Formular una pregunta d’investigació o una hipòtesi rellevants
2.4.1.2. Especificar i definir adequadament totes les variables involucrades.
2.4.1.3. Desenvolupar o escollir els instruments i procediments necessaris per a portar a terme les mesures.
2.4.1.4. Avaluar el funcionament dels instruments i procediments per a obtenir les garanties suficients sobre la qualitat del procés de mesura.
2.4.1.5. Recollir les evidències necessàries que permetin respondre als objectius de la investigació.
2.4.1.6. Resumir i, sempre que sigui possible, tractar estadísticament les dades obtingudes per a determinar fins a quin punt els resultats són significatius i, per tant, no són producte de l’atzar.
2.4.2. reptes específics
2.4.2.1. La mesura indirecta dels fenòmens psicològics no és unívoca
2.4.2.2. La teoria té un paper fonamental en la mesura psicomètrica
2.4.2.3. La selecció i el mostreig dels comportaments imposa limitacions importants
2.4.2.4. Les puntuacions obtingudes requereixen una interpretació adequada
2.4.2.5. La mesura dels fenòmens psicològics no està lliure d’error
2.4.2.6. La mesura psicològica no es pot entendre sino és amb relació a altres mesures o esdeveniments observables
2.4.3. principis bàsics
2.4.3.1. Fiabilitat: la precisió amb què els tests porten a terme la mesura.
2.4.3.2. Validesa: la confiança en el fet que les mesures es corresponen realment amb el que es proposen mesurar.
3. 3. Construcció i administració de tests
3.1. 3.1. El procés de construcció de tests
3.1.1. deu fases fonamentals
3.1.1.1. Delimitació de la finalitat del test
3.1.1.2. Definició dels fenòmens psicològics objecte de mesura
3.1.1.3. Selecció i mostreig dels comportaments observables.
3.1.1.4. Especificació de les característiques del test
3.1.1.5. Desenvolupament dels ítems que conformaran el test
3.1.1.6. Elecció d’una teoria dels tests
3.1.1.7. Realització d’una prova pilot
3.1.1.8. Desenvolupament de l’estudi de camp.
3.1.1.9. Elaboració del manual del test
3.1.1.10. Revisió i millora del test
3.2. 3.2. Criteris per a la valoració de tests
3.2.1. fonts per a la cerca de tests
3.2.1.1. Publicacions periòdiques
3.2.1.2. Bases de dades
3.2.1.3. Catàlegs de les editorials
3.2.1.4. Cerca de tests no comercials
3.2.2. Una vegada trobat un o més tests potencialment interessants, és necessari avaluar-ne les característiques per a valorar la conveniència del seu ús amb relació als objectius de l’avaluació psicològica.
3.2.2.1. Amb relació als objectius del test
3.2.2.2. Amb relació a les seves propietats psicomètriques
3.2.2.3. Amb relació al procés d’administració
3.2.2.4. Amb relació a l’estatus
3.2.2.5. Amb relació a l’adequació al procésd’avaluació
3.3. 3.3. Aspectes ètics i deontològics en l’ús de tests
3.3.1. Ethical principles of psychologists and code of conduct (American Psychological Association, 2010)
3.3.2. l’European Federation of Psychologists’ Associations (2005) ha proposat un Meta-code of ethics
3.3.3. el Consejo General de Colegios Oficiales de Psicólogos (2010) ha desenvolupat el seu Codi deontològic
3.3.4. International Test Commission (2000) ha desenvolupat en les seves International guidelines for test use.