1. La formació dels blocs antagònics (1945-1947)
1.1. La consolidació dels blocs
1.1.1. Es va fer evident un gran antagonisme entre els EUA i l'URSS
1.1.2. Les discrepàncies eren fonamentalment de tipus ideològic, perquè representaven dos models antagònics d'organització política, social i econòmica: el capitalisme liberal i el socialisme comunista.
1.1.3. Els EUA van expulsar els comunistes dels governs d'alguns països de la seva influèncuia.
1.1.4. L'URSS va procurar que els partits comunistes aconseguissin el control i instauressin sistemes comunistes.
1.2. La ruptura: el teló d'acer
1.2.1. El 1947 la doctrina Truman denunciava la creació de règims comunistes i per això es va augmentar el nombre de solats i de bases dels EUA a Europa i es va proposar el Pla Marshall.
1.2.2. D'aquesta manera, allunyant els països europeus de la pobresa, el risc d'expansió del comunisme seria menor.
1.2.3. Per contrapartida, l'URSS va proposar l'Informe Jdanov, que denunciava l'actuació dels EUA i va crear el Kominform, una organització que reunia els països comunistes.
1.2.4. El món havia quedat dividit per una bretxa que van anomenar: teló d'acer. El 1949 els aliats dels EUA van crear l'OTAN i el 1955 l'URSS va crear el pacte de Varsòvia.
1.3. La participació d'Alemanya
1.3.1. Un cop acabada la guerra, havia quedat dividida en 4 zones ocupades per britànics, francesos, nord-americans i soviètics.
1.3.2. L'any 1948, els tres aliats occidentals van unificar els territoris.
1.3.3. L'URSS va ordenar el bloqueig de la ciutat, es van tancar les fronteres i es va aïllar el sector occidental la ciutat.
1.3.4. La crisi va accelerar la divisió d'Alemanya en dos estats: la República Federal Alemanya sota domini occidental , i la República Democràtica Alemanya sota influència comunista. Així es va aixecar el mur de Berlín l'any 1961.
2. Gerra freda i coexistència pacífica (1945-1975)
2.1. Què és la guerra freda?
2.1.1. La guerra freda va ser un model de relacions internacionals després de la II GM basat en l'antagonisme de dos blocs, liderats pels EUA i l'URSS.
2.1.2. Va ser un enfrontament sense arribar mai a una confrontació bèl·lica directa. Van desenvolupar una cursa d'armaments, una actitud molt bel·ligerant, joc brut, propaganda hostil i espionatge.
2.2. Els conflictes de la guerra freda
2.2.1. La guerra de Corea
2.2.1.1. El nord de la península coreana va ser ocupat per tropes russes, i el sud, per nord-americanes i el 1949, corea es va dividir en 2 estats.
2.2.1.2. El 1950, Corea del Nord va envair Corea del Sud, i les tropes nord-americanes junt amb l'ajuda de la ONU, van sortir en defensa dels sud-coreans. El conflicte va acabar l'any 1950 amb la Pau de P'anmunjom.
2.2.1.3. La guerra de Vietnam
2.2.1.3.1. Les forces comunistes van declarar la independència l'any 1945, però França no la va acceptar i es va iniciar una guerra. Va acabar el 1954 amb la pèrdua dels francesos i es va dividir en dos zones: Vietnam del Nord (comunista) i Vietnam del Sud (capitalista).
2.2.1.3.2. Després de la retirada dels francesos, els EUA van enviar tropes per a evitar una reunificació comunista i va esclatar una guerra en la quals les tropes occidentals van haver de retirar-se i el 1973 i el 1975 Vietnam es va reunificar sota un regim comunista.
2.2.1.4. La crisi dels míssils
2.2.1.4.1. A Cuba s'havia instal·lat un règim revolucionari dirigit per Fidel Castro. Els EUA van declarar el boicot econòmic a l'illa, que aviat va rebre ajuda de l'URSS.
2.2.1.4.2. El 1962, davant l'amenaça de que es col·loquessin uns míssils nuclears a l'illa, els EUA van ordenar un bloqueig marítim. Després els soviètics es van retirar i els EUA van aixecar el bloqueig.
2.3. Coexistència pacífica i distensió entre els blocs
2.3.1. A la darreria del 1950, el clima de tensió va fer un pas cap a la coexistència pacífica amb Kruixtxov a l'URSS i Kennedy als EUA.
2.3.2. El fet que tots dos tinguessin armament nuclear va fer que busquessin la solució d'alguns conflictes per la via pacífica.
2.3.3. Així, es van establir relacions directes entre els mandataris "telèfon vermell" i es van negociar crisis, com la de Cuba.
2.3.4. Finalment, els EUA l'any 1972, van establir relacions amb la Xina comunista i les dues Alemanyes van iniciar converses.
3. La descolonització
3.1. Les causes de la descolonització
3.1.1. El desig d'independència la població de les colònies.
3.1.2. L'augment dels moviments nacionalistes inspirats en diferents ideologies.
3.1.3. La disminució del prestigi de les potències colonials.
3.1.4. L'expansió d'una opinió internacional contrària a la descolonització.
3.1.5. El suport a la descolonització de les dues potències que tenien interès en debilitar les velles potències europees.
3.2. El procés descolonitzador
3.2.1. La descolonització va passar per diferents etapes:
3.2.1.1. - La primera etapa va ser al Pròxim Orient (Líban, Síria, Jordania, Plestina i la creació d'Israel) i a Àsia (Índia, Indonèsia i Fraça va abandonar Indoxina el 1954) durant i després de la II GM
3.2.1.2. - La segona etapa va afectar al nord d'Àfrica (Líbia, Marroc, Tunísia i Algèria).
3.2.1.3. - La tercera fase es va produir a l'Àfrica subsahariana entre el 1955 i 1956 quan la majoria de colònies britàniques, franceses i belgues es declaren independents.
3.2.1.4. - L'última fase va tenir lloc a la zona sud-africana (Angloa, Mozambic, Namíbia i Sud-àfrica, tot i que l'apartheid no va desaparèixer fins el 1993).
3.3. El sorgiment del tercer món
3.3.1. La independència política no va anar acompanyada d'una econòmica ja que la majoria tenien interessos econòmics amb les antigues metròpolis.
3.3.2. Això es coneix com a neocolonialisme, que comporta una dependència econòmica i cultural respecte l'antiga metròpoli.
3.3.3. Aquests països van manifestar no ser simples peons de la política de les grans potències i van espressar el dret a decidir el seu destí. El 1955, es va reunir la Conferència de Bandung, on van acudir 29 països africans i asiàtics descolonitzats.
3.3.4. Un altre objectiu era l'establiment d'una aliança d'estats independents i la instauració d'un corrent de voluntat neutralista i de no-alineament.
3.3.5. Com a resultat, a la Conferència de Belgrad (1961) es va establir el Moviment de Països No Alineats.
4. Els EUA, líders en el món capitalista
4.1. L'afirmació de la potència nord-americana
4.1.1. La II GM va comportar l'hegemonia nord-americana sobre el món capitalista, que es basava en la superioritat tecnològica (únic país amb armament nuclear fins al 1949), econòmica (2/3 de les reserves d'or mundials i 50% de la riquesa del planeta) i gaudien de prestigi polític.
4.1.2. Els EUA tenien 2 objectius: mantenir la seva primacia sobre el món capitalista i frenar l'expansió comunista.
4.1.3. A partir del 1947, van desenvolupar un pla d'ajuda a la reconstrucció postbèl·lica amb una sèrie de mesures: garantir l'estabilitat de les monedes, amb el $ com a moneda d'intercanvi, crear organismes de reconstrucció i desenvolupar un programa d'ajuda a Europa (Pla Marshall).
4.2. L'evolució política i social
4.2.1. Els dos partits polítics del país, demòcrates (+ esquerra) i els republicans (+dretes) es succeïen en el poder.
4.2.2. Durant la presència de Truman (postguerra) es va desenvolupar la "cacera de bruixes".
4.2.3. Els EUA van mostrar al món un model de vida basat en l'abundància i el consum. Però amplis sectors socials ( aturats, assalariats i jubilats) quedaven exclosos de l'opulència.
4.2.3.1. El 1960, el demòcrata John F. Kennedy va guanyar les eleccions amb un programa que pretenia rellançar l'economia i la tecnologia i enfrontar-se a les desigualtats socials i racials, però va ser assassinat l'any 1963 i el va substituir Lyndon B. Johnson.
4.2.4. Ala darreria del 1960, aquest model va ser contestat. Les organitzacions que defensaven el dret de la població negra es van radicalitzar i la joventut es va rebel·lar.
4.2.5. També es van veure contestada la seva hegemonia en l'àmbit internacional, ja que les massacres al Vietnam i la símpatia per moviments revolucionaris van introduir un sentiment antinord-americà.
4.3. Europa : creixement econòmic i democràcia
4.3.1. Després de la II GM els països europeus estaven arruïnats per la contesta. Amb el Pla Marshall, fins al 1952 van afluir a Europa uns 13.000 milions de dòlars, però la seva acceptació implicava un cert control sobre l'economia i la lluita contra el comunisme.
4.3.2. En conseqüència, en la dècada del 1950 va iniciar un període de creixement econòmic. Les taxes anuals de creixement del PNB van superar un 5%, es va modernitzar l'aparell productiu, i es va originar una terciarització de la població activa.
4.3.3. El creixement econòmic va anar acompanyat de la consolidació de sistemes polítics democràtics.
4.4. El Japó, el capitalisme asiàtic
4.4.1. Després de la II GM, el Japó va ser ocupat per les forces nord-americanes, que van establir un sistema polític occidental.
4.4.2. Davant del temor d'una expansió comunista a la zona del Pacífic, els EUA van veure en el Japó el seu millor aliat asiàtic.
4.4.3. Per això, van fomentar una ràpida recuperació econòmica i tornar-li la sobirania. Així, el 1951, es va finalitzar l'ocupació a l'arxipèlag després de que el Japó renunciés al seu imperi i a les seves forces armades.
4.4.4. A més, va combinar la presència de grans grups industrials amb petites indústries tradicionals.
4.4.5. En menys de 20 anys, es va convertir en la segona potència econòmica mundial gràcies a una sèrie de factors: l'ajuda dels EUA, la inexistència de despeses militars, gran innovació tecnològica superabundància de mà d'obra i escassa cobertura social.